PSICORELATOS                    

El modelo de política lingüística no ha generado problemas sociales significativos.
No hay exclusión social por motivo de la lengua. Lo que ha habido es una utilización
de la lengua por parte de las élites políticas y burocráticas para reducir la competencia
y reservarse el acceso a los puestos de trabajo de la Administración,
que es el gran empleador de Cataluña.

Antón Costas ¿Qué le pasa a Barcelona? El Pais, 13/IV/2008, p. 43.

(SINESTÈSIA)

Creieu-me quan us dic que el nom de Paula és recobert de xocolata. Per més que vulgui atribuir-ho a les meves relacions passades - aquest bagatge propi del fet de viure - no trobo cap sentit a aquesta associació. Només he conegut a una Paula en tota la meva vida i no tenia gust a res - que jo sàpiga - perquè mai em va fer prou el pes com per tastar-la. Era una dona de pell blanca, infidel al seu xicot i molt poc atractiva. La vaig conèixer a Utrecht i no parlava una paraula d'anglès. Són d'aquestes persones – dintre de les quals tu no t'hi trobes - que escullen les seves amistats per l'idioma. Acaben refugiats en grups inabordables. S'estimen més la comoditat del que es conegut a enfrontar-se a reptes lingüistics pels quals no estan preparats.

El nom que no puc suportar és el de Dereck: cada vegada que l'escolto em ve a la boca el gust amarg de la cera. És fastigós. Realment fastigós.

Si només em passes amb els noms propis encara gràcies. Em limitaria a garbellar les meves relacions per noms que em reportessin sabors càlids i agradables. Però per a cada paraula em ve un sabor diferent a la boca i, creu-me, és molt desagradable cuinar bacon amb ous fregits per escoltar com la meva dona diu "sotagots" i esgarrifar-me pel fort sabor d'una llimona espremuda a la boca.

Mai oblidaré les paraules de James Wannerton mentre em servia una London Pride al Red Lyon Pub de Slough. Aquesta marca de cervesa, concretament, li feia sentir el sabor de la carn socarrimada i no va dubtar en explicar-me en en aquell moment la seva realitat sensorial.

Ell va trobar consol en l'explicació que va donar la ciència a aquest fenomen d'encreuament de sentits. Es diu Sinestèsia a aquesta barreja sensorial, un fenomen que sembla tenir relació amb l'autisme, l'esquizofrènia i la ingestió de alucinògens. Aquesta correlació li treia la son però el va tranquil·litzar saber que era una forma de pensar força comuna, especialment en aquells sectors de la població dedicats a les arts en les seves diferents vessants.

Creatius tals com poetes, escriptors, escultors tenen una prevalença molt superior a patir (o adelitar-se amb) aquesta peculiaritat mental. Uns veuen els anys situant el seu naixement "allà al darrere" d'un color ataronjat; uns altres visualitzen estímuls auditius -com els anuncis de la sortida d'un tren- en un panell visual multicolor que ells mateixos reprodueïxen de forma automàtica; uns altres fan càlculs situant les xifres en tecles embuatades i acolorides en una disposició matricial de deu per deu; i Juan Ramón Jiménez ens va poder dir allò de “Es de oro el silencio, la tarde es de cristales”.

Hi ha gent que es pensa que tinc memòria, però no és veritat. Jo mai oblido les paraules que valen la pena perquè per a cada conversa hi ha un lloc aleatori i arbitrari on les històries romanen. Per això, si la meva ment decideix passar per l'Avinguda Matadepera, em ve al cap la història inèdita de Jeromico el Microcefàlic; si fa olor a jaç de bosc humit, no puc més que pensar en el mundialment famós Porquet Raviolly; i si em ve al cap un túnel de rentat...

I aquí em teniu, escrivint entre escuma i un munt de cilindres blaus encrinats. He de confessar-vos que sempre m'han atemorit aquestes enormes barres giratòries. Gràcies al Déu dels sensors, ara es decideixen a netejar i perfilar la silueta del meu cotxe.

# posted by Carlos @ 10:48 a. m.